Els cants de treball formen part d’un llegat sonor que connecta el gest quotidià amb la memòria col·lectiva. Lligats a formes de treball manual i sovint cooperatiu, a través de la veu, el ritme i la repetició, aquestes pràctiques articulaven el temps i l’esforç compartit, inscrivint-se en un paisatge sonor vinculat al món rural que, amb el pas del temps, s’ha anat transformant fins a esdevenir, en gran part, inaudible.

Aquesta proposta parteix d’aquesta pèrdua per explorar-ne les traces i les possibles continuïtats. Mitjançant la combinació d’autòmats que reinterpreten mecànicament els ritmes de treball humans, gravacions pròpies d’entorns contemporanis i arxius sonors històrics recollits per Alan Lomax als anys cinquanta, es construeix un espai acústic on diferents temporalitats coexisteixen. El resultat és una superposició de textures que situa l’escolta entre la memòria i la reconfiguració, entre allò orgànic i allò artificial.

Lluny de plantejar-se com una reconstrucció, el projecte proposa una escolta del paisatge sonor perdut com a camp de ressonàncies encara actives. En aquest sentit, apunta a la possibilitat que certes formes de relació entre treball, territori i so —tot i haver-se desdibuixat— puguin reaparèixer, transformades, en un futur probable.

El visitant és convidat a habitar aquest espai d’escolta, on el treball, el territori i la tecnologia dialoguen en una nova forma de presència sonora.